Menja't el fred!

Un nou hivern!

Uns peücs nous, la bufanda més llarga, aquell jersei de llana que em poso quan fa massa fred...

L'àpat abundós m'estova els sentits, només vull dormir... dormir i potser somiar... somiar que Shakespeare ve a visitar-me. Discret (o no) entra per la finestra i em deixa un regal a la vora del pessebre i el tió, que encara s'ha quedat uns dies entre nosaltres per fer caliu nadalenc.
Em regala paraules, paraules, paraules... Quin clàssic!

I en desvetllar del meu son, se'm desperta la inspiració, que havia quedat en estat d'hivernació continuada.

Ara ja tinc les paraules!

Em calço les botes i surto a caçar les històries. Les trobaré entre les butaques brutes del ferrocarril i les taules fredes d'una terrassa de bar, entre els papers i gravacions de la iaia, dins del bagul de les golfes. A les golfes també hi ha les disfresses! I he trobat aquell capell de Caputxeta i el barret de bruixa i el vestit rosa de princesa! Quantes històries! Més enllà, en un racó hi ha una pila de fotos plena de pols, una pila de llibres infantils... i aquest calaix que no puc obrir... què hi ha aquí dins... el vell cançoner de la mare! Quantes cançons!

Agafaré una mica d'aquí i una mica d'allà i amb un pessic d'imaginació i una cullerada de correcció, un tall de veracitat i un pom esmicolat de converses...

Tardor a la fageda

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall, 1911

El poema, la senzillesa, la immediatesa profunda. No et sembla que els seus versos expressen amb total certesa tot el cúmul de sentiments embolicats que t'invaeixen quan camines per la Fageda? "Oh deslliurant presó!" Perquè, això és La Fageda, no? La Fageda i els llocs on, com a la Fageda, sembla que s'aturi el temps. I si ho sembla, és que s'atura.
Perquè en aquests moments, durant els moments en què sembla que res no passi i ni tant sols el temps, què importa que el món de més enllà visqui, mori, s'acceleri, passi? "Li agafa un dolç oblit de tot lo món en el silenci d'aquell lloc profond".

Ser un presoner del silenci, de la verdor i de tu a La Fageda!
"Oh companyia! Oh deslliurant presó!"