diumenge, 21 de novembre del 2010

Tardor a la fageda

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall, 1911


El poema, la senzillesa, la immediatesa profunda. No et sembla que els seus versos expressen amb total certesa tot el cúmul de sentiments embolicats que t'invaeixen quan camines per la Fageda? "Oh deslliurant presó!" Perquè, això és La Fageda, no? La Fageda i els llocs on, com a la Fageda, sembla que s'aturi el temps. I si ho sembla, és que s'atura.
Perquè en aquests moments, durant els moments en què sembla que res no passi i ni tant sols el temps, què importa que el món de més enllà visqui, mori, s'acceleri, passi? "Li agafa un dolç oblit de tot lo món en el silenci d'aquell lloc profond".

Ser un presoner del silenci, de la verdor i de tu a La Fageda!
"Oh companyia! Oh deslliurant presó!"

2 comentaris:

  1. A Tolkien le gustaban mucho los árboles. Bueno, más que gustarle, para él los árboles eran la vida. Tengo para mí que, además de por motivos lingüísticos, orquestó todo su mundo de fantasía, inventó la Tierra Media y todos los sucesos que allí ocurren, como secreto homenaje a los árboles. Un homenaje muy íntimo y personal. Pues para Tolkien, que siempre temió que las máquinas y la industria -los moradores de Mordor- ahogaran de gris al mundo, los árboles eran la sabiduría, la vida y el esplendor de un pasado mejor. Hay una fotografía muy bonita en la que Tolkien aparece de pie, al lado de uno de sus árboles favoritos de Oxford -un Pinus Nigra del jardín botánico- y con su mano derecha sobre el tronco. En esa fotografía parece que a Tolkien lo que más le importe, aunque esté mirando hacia la cámara, sea tocar el tronco del árbol con su mano; parece que se esté comunicando con él. La fotografía fue tomada el 9 de agosto de 1973. El 2 de septiembre de ese mismo año el tiempo lo agotó. Fue la última fotografía que se tomó de Tolkien. Él y su árbol, hablando.

    Seguro que si Tolkien hubiera estado en La Fageda se hubiera sentido como en casa.

    ResponElimina
  2. Hi havia una vegada un conte...

    Quan era petita llegia el conte "A dins d'un castanyer", la història d'un nen que es perdia al bosc i dins d'un castanyer trobava la clau per tornar a casa... Aquella imatge de ficar-se dins d’un arbre va quedar gravada al meu imaginari més profund i la meva memòria més immediata havia esborrat el record del conte. Un dia vaig escriure un conte que explicava la història d'un nen que entrava dins d'un arbre i descobria un món màgic, i al cap d'un temps vaig retrobar el conte del castanyer.
    Ah, benvolguda memòria!

    Suposo que en el fons sempre he volgut ficar-me dins d'un arbre!

    ResponElimina